Katherine Johnson

Matemàtiques
Va haver-hi un temps en què els càlculs matemàtics complexos, com per exemple les trajectòries orbitals dels coets, es feien amb llapis i paper, i la segregació racial era una realitat. I, no cal dir-ho, si a més tenies la mala sort de nàixer dona, les teues oportunitats de fer una carrera científica tendien a zero.

En aquell temps, el 26 d’agost del 1918, a Virgínia Occidental (EUA) va nàixer una dona que adorava els nombres. La xiqueta Katherine Johnson ho comptava tot: comptava els escalons que pujava, els passos que feia fins a l’església, les estreles que veia i les persones que passaven al llarg d’un dia per davant sa casa. Tot el que es poguera comptar, ella ho comptava.

Així, va comptar els només 8 anys que la van deixar anar a escola al seu poble per ser dona i afroamericana, i va comptar el nombre de quilòmetres que els seus pares hagueren de fer per a mudar-se a una altra localitat a fi que ella i els seus germans pogueren estudiar al West Virginia Colored Institute, destinat als afroamericans. Va comptar també fins a 18, que va ser l’edat en la qual es va graduar com la matemàtica més brillant que hagueren vist mai els seus professors. I va comptar els segons i els minuts que va tardar, l’any 1938, el Tribunal Suprem dels Estats Units a fallar a favor seu i permetre-li ser la primera dona afroamericana que ingressara a la Universitat de Virgínia Occidental per cursar-hi els estudis de postgrau; estudis que no va poder acabar, ja que llavors no existia encara el concepte de conciliació familiar.

Després de la II Guerra Mundial, i a causa de la manca d’homes, la NACA (National Advisory Committee for Aeronautics), predecessora de la NASA (National Aeronautics and Space Administration), es va espolsar els prejudicis i va decidir contractar dones afroamericanes perquè feren tasques de càlcul al Departament de Guia i Navegació. Katherine va començar a treballar per a ells l’any 1953, com a experta en matemàtiques i geometria. El seu treball consistia a fer amb llapis i paper totes les operacions i comprovacions de càlcul que requerien els enginyers aeronàutics; i això, en silenci i sense preguntar res, li van dir. Però Katherine es va rebel·lar contra aquell paper menor; va demanar i va aconseguir poder discutir els per què, per a què, com, per què no... amb els enginyers. Com ella mateixa va dir: “Les dones són capaces de fer tot allò que poden fer els homes. De vegades, tenen més imaginació que els homes”.

I tant que en va ser capaç. Katherine va ser l’encarregada de dur a terme els càlculs del Projecte Mercury desenvolupat per la NASA –ja amb aquest nom– entre els anys 1961 i 1963. Va calcular la trajectòria parabòlica del vol espacial Freedom 7 d’Alan Shepard el 1961, el primer vol espacial humà dels Estats Units, i va ser la primera dona que publicà un informe de recerca en el qual explicava les equacions que descriuen un vol espacial orbital en què s’especifica la posició d’aterratge de la nau espacial. I encara que l’any 1962 la NASA va començar a utilitzar computadores electròniques per a fer els càlculs, l’astronauta John Glenn va demanar que fora ella qui verificara els comptes de la computadora que havien de portar-lo en vol orbital al voltant de la Terra en la nau Friendship 7. “Si ella diu que són bons, ja em poden llançar”, va dir Glenn. I eren bons, i aquell vol va marcar un punt d’inflexió en la rivalitat entre els Estats Units i la Unió Soviètica a l’espai.

I l’any 1969, quan l’ésser humà va arribar a la lluna en l’Apollo 11, va ser una dona qui es va ocupar de sincronitzar el mòdul lunar amb l’orbital a fi que l’home poguera tornar a casa.

Katherine es va jubilar l’any 1986, però ha continuat comptant. L’any 2015, als 97 anys, va comptar els milers d’aplaudiments d’agraïment que va rebre quan el president Barack Obama li va atorgar la Medalla de la Llibertat Presidencial, el reconeixement civil més alt dels Estats Units. I el 26 d’agost del 2018 va comptar i va celebrar els seus 100 anys... mentre als Estats Units, casualment, se celebrava el Dia de la Dona.

Artista: Gleo

Ubicació: CEIP Juan Manuel Montoya. Carretera de la Punta al Mar, 75

Plànol
foto mural



Universitat Politècnica de València - 2020
webmaster: yosedo AT upv.es