Josefina Castellví

Ciències Biològiques
La vida sempre és una gran aventura; dues en realitat: una aventura interior i una d’exterior. I Josefina Castellví, Pepita com li agrada que li diguen, les ha dedicades tota sa vida a ambdues: a la investigació de l’Antàrtida i a un complex viatge emocional fet de reconeixement i fidelitat sense límits cap al seu mestre i visionari del potencial antàrtic, Antoni Ballester.

Una pionera, una dona forta i lluitadora que s’enfrontà amb passió als obstacles posats al camí de les dones per a impedir-les avançar i una dona capaç d’una tendresa i fidelitat eterns cap a la persona que l’ajudà a superar-los i que li va descobrir el seu paradís perdut, l’Antàrtida. Aquesta és la seua història.

Josefina va nàixer el 1935 en una família barcelonina de pare metge i mare mestressa. Els seus pares, amb idees revolucionàries per a l’època, inculquen en les filles la idea de l’autosuficiència i les insten a estudiar. Pepita estudia biologia marina, acaba la carrera el 1957 i aconsegueix una beca del govern francès per a estudiar bacteris marins. El 1960 s’ofereix per a treballar i ultimar la tesi a l’Institut d’Investigacions Pesqueres (l’actual Institut de Ciències del Mar de què va ser directora anys més tard, el 1994 i 1995). “Filla meva, us equivoqueu; això no és per dones!”, li va dir el responsable. Finalment, aconsegueix convèncer-lo, però la releguen a tasques de despatx, no la deixen anar per mostres als vaixells. Implora un dia al director que la deixe anar-hi, que no ho tornarà a demanar mai més. Així ho va fer. L’endemà puja al vaixell sense demanar permís i ja no tornà a baixar-ne. Temps més tard un altre revolucionari anomenat Toni Ballester apareix a l’institut amb idees noves i ganes de canviar la investigació oceanogràfica. Els esperits afins es reconeixen i s’alegren de trobar-se. Toni compta amb el talent i la força de Pepita per a totes les expedicions; Àfrica, de primer, i, després, l’Antàrtida, el 1984. Ella ho recorda així: -“Dona i jove, no em feia cas ningú fins que tu confiares en mi”.

Toni i Pepita eren ferms defensors de muntar una base espanyola a l’Antàrtida i passen anys intentant convèncer-ne la classe política de la importància. -“És molt car i no serveix per a res”, responen. -“Si això us sembla car prepareu-vos per al cost de la ignorància”, els responen. Finalment, Espanya veu l’interès d’entrar en el tractat Antàrtic, però per a això tenir-hi una base era indispensable i els encarrega corrents instal·lar la base antàrtica en menys d’un any. Inauguren la base el 8 de gener de 1988 després de passar mesos dormint sobre el gel en tendes. Només un mes després de veure inaugurada la seua estimada base Toni pateix un ictus que li incapacita totalment. Pepita es trenca per dins; per a empitjorar-ho, Espanya se’n desentén així que es ratifica el tractat Antàrtic. Pepita s’engul els pedaços i decideix continuar treballant com a cap de la base i acumular històries per a contar-les a Toni quan torna a Barcelona.

El 1989 es converteix en la responsable del Programa Nacional d’Investigació Antàrtica. Microbiologia, meteorologia, geologia, fauna. Pepita afirma que en aquests gels es troba inscrit el passat del planeta i també el seu futur. El 1994 torna a Barcelona a dirigir l’Institut de Ciències del Mar. L’any 2000 es jubila amb nombrosos premis a l’esquena. Deixa de mirar el mar i es concentra en les seues altres passions: fer punta de boixets, impartir conferències per a alertar dels perills del canvi climàtic i passejar Toni en la seua cadira de rodes mentre li parla de l’Antàrtida i li recorda històries passades.

Va jurar que no tornaria mai a l’Antàrtida, però Pepita sempre va ser impulsiva i quan l’any 2013, en el 25 aniversari de la base espanyola de l’Antàrtida, li proposen de tornar per a fer un documental sobre la seua vida, accepta sense pensar-s’ho. Puja de nou en un vaixell amb 77 anys i es prepara per a atalaiar de nou l’horitzó blanc que per a ella és alhora nostàlgia i futur.

Artista: Cachete Jack

Ubicació: seu de l’Associació de Comerciants del Marítim (ACIPMAR). Carrer de la Barraca, 105

Plànol
foto mural

Universitat Politècnica de València - 2020
webmaster: yosedo AT upv.es