Jane Jacobs

Urbanista
La ciutat moderna des del començament del segle XX l’han pensada generalment homes heterosexuals, blancs, en edat productiva i que van amb cotxe, per a homes com ells. El desenvolupisme més salvatge de les dècades del 1950 i el 1960 –a València, a partir de la riuada del 1957– s’ajusta perfectament a aquests patrons: projectes mastodòntics a major glòria d’una minoria i sense tenir en compte les ciutadanes i els ciutadans que hi viurien.

Però en tot aquell temps va haver-hi també persones que es van atrevir tant a desafiar les excavadores directament com a pensar una forma diferent de fer les ciutats i de viure-hi. I una d’aquestes persones fou una dona, mestressa de casa, periodista tot i que sense la carrera acabada i mare de tres fills, la qual, armada amb una màquina d’escriure i una pancarta, es va proposar frenar un tipus determinat de renovació urbana.

Jane Jacobs va nàixer el 4 de maig del 1916 als EUA, en un petit poble de Pennsilvània, encara que posteriorment se’n va anar a Nova York. Allí es va casar amb un arquitecte, va formar la seua família en un senzill apartament del Greenwich Village, va començar a interessar-se per les qüestions urbanes i va consolidar la seua vocació pel periodisme. No arribà mai a tenir cap títol universitari però va acabar treballant primer per a l’Office of War Information i després com a reportera per a Amerika, una publicació del Departament d’Estat dels EUA. Finalment esdevindria editora de la revista Architectural Forum. En els seus articles va polemitzar durament amb les tendències urbanístiques dominants en la dècada del 1950, que propiciaven el creixement dels suburbis i el culte a l’automòbil particular i les autopistes, junt amb la desvalorització dels centres urbans tradicionals, les demolicions sistemàtiques dels edificis i els barris antics en nom del progrés i la modernització, i la construcció d’enormes torres d’habitatges.

L’any 1961 va publicar el llibre The Death and Life of Great American Cities (‘Mort i vida de les grans ciutats nord-americanes’), en el qual va postular que abans de canviar una ciutat o intervenir-hi, cal conèixer-la a fons, i això implica entendre on resideix la seua vitalitat, com l’usa el veïnat, què n’aprecien, quines activitats fan als seus carrers, com hi juguen les xiquetes i els xiquets i on ho fan... en definitiva, entendre les ciutats i aprendre a viure-les. Per això Jacobs va proposar baixar als carrers, parlar amb la gent i cartografiar l’entramat de relacions, vincles i contactes que genera una ciutat entre els seus habitants. Aquest missatge, el seu missatge, continua vigent després de la seua mort l’any 2006, i ha propiciat l’auge d’un nou urbanisme amb perspectiva de gènere i participació ciutadana. Un urbanisme de la comunitat i no de l’individu.

Quan els anys 1960 Robert Moses, l’encarregat de parcs, carreteres i habitatges de Nova York, va intentar arrasar un barri per prolongar la cinquena avinguda, només un grup de mares i xiquets capitanejat per Jane Jacobs s’oposà al projecte. “Ningú s’oposa a aquest projecte; ningú, ningú, ningú, llevat d’un grup de... de mares”, arribà a dir Moses. Va perdre l’home poderós, van guanyar les dones i les criatures.

Nova York i la seua autopista ens podem semblar llunyans, però Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal, No al PAI de Benimaclet, Recuperem la Punta Aturem la ZAL, Per l’Horta, El Llit del Túria És Nostre i el Volem Verd, No a l’Hotelització de la Ciutat Vella i tantes altres iniciatives ciutadanes les tenim ben prop. Hi ha algú avui capaç d’imaginar el vell llit del Túria ocupat per una autopista? De segur que no, i ho devem a les veïnes i els veïns que van lluitar en el seu moment i que, com feia i deia Jane Jacobs, exigeixen als i les dirigents que es passegen pels barris i que parlen amb els que hi viuen abans de decidir el futur de les nostres ciutats.

Artista: Hyuro

Ubicació: C/ Marqués de Caro, 16

Plànol
foto mural



Universitat Politècnica de València - 2020
webmaster: yosedo AT upv.es